“La història i la memòria del Raval és de la gent rebel”. Parlem amb l'Iñaki d'El Lokal

Plou i a fora és un dissabte fred i gris. La porta del Lokal, el número 1 del carrer de la Cera –al cor del Raval– és tancada, però la vida dins no s’atura. Ens obre l’Iñaki García, tota una figura del barri i la persona imprescindible per entendre la història d’aquest racó llibertari que sobreviu al centre de Barcelona.

El Lokal és un espai recollit i acollidor, amb les parets inundades de llibres i música: aquí s’hi barregen la història de centenars de lluites amb samarretes reivindicatives i música punk i autoproduïda. La rebotiga i un pis superior serveixen tant per emmagatzemar-hi material com perquè diversos col·lectius hi trobin refugi. No hi ha ni un centímetre que no estigui aprofitat.

Interior d'El Lokal. Fotografia: Cristina Arroyo

Quan no fa ni dos minuts que hem començat algú truca a la porta. L’Iñaki va a obrir: són els de ProBeta, un projecte de servidor alternatiu que utilitzen l’espai del Lokal. Passen cap al pis de dalt, i tres segons després ja l’estan trucant al telèfon. Respon ràpid i continua amb nosaltres. Es disculpa: “Ja veieu, el Lokal és així.” Només arribar, doncs, ja aprenem el pilar fonamental d’aquest espai: ser-hi sempre.

I ja porten 30 anys sent-hi. L’any passat va fer 3 dècades que 8 joves de l’Ateneu Llibertari del Poblesec van decidir obrir un espai al centre de Barcelona que estigués obert a la gent i que servís de lloc de producció i distribució de material. L’octubre de 1987 naixia oficialment El Lokal. Venint del moviment llibertari, des de l’inici van apostar perquè funcionés de forma autogestionada i que pogués autofinançar-se sense dependre de ningú.

“Molta gent no es creia que es pogués sobreviure sense subvencions. Nosaltres volíem demostrar-nos que era possible”

Per què van optar per aquest model? “Era el nostre”, afirma. “Molta gent no es creia que fos possible sobreviure sense subvencions. Nosaltres volíem demostrar i demostrar-nos que era possible”. I 30 anys sembla més que suficient per donar-li la raó. Avui El Lokal segueix mantenint la seva essència punk de no dependre de ningú, del “fes-t’ho tu mateix”, com diu l’Iñaki. Avui en dia s’autofinancen gràcies a la llibreria i els materials que produeixen. “Del que estem més orgulloses és que després de 30 anys es mantingui així”, diu, “això significa que no estàvem tant boges”.

No nega, però, les dificultats i contradiccions que comporta apostar per aquest model. Es necessita gent que ho visqui, que s’hi deixi la pell, el temps i l’energia: “L’autonomia i la llibertat va lligada a la responsabilitat. La delegació sempre és més còmoda i més fàcil, però llavors tampoc fas les coses que tu vols fer”. I és que no és fàcil, ja que cal tenir obert el Lokal cada dia, matí i tarda. Per fer-ho, dues persones se n’ocupen al matí i les tardes se les reparteixen entre els col·lectius que utilitzen l’espai.

Iñaki García. Fotografia: Cristina Arroyo

Així, dia a dia van sortejant les petites contradiccions i debats que sorgeixen. Mentrestant, altres espais han avançat cap a la institucionalització per poder sobreviure, però ells ho han tingut sempre clar: “per nosaltres, com més autònom ets, més lliure ets. Si depens de subvencions, què passarà si un dia l’Ajuntament tanca l’aixeta?”. Tot i que això costi, perquè significa fer-se responsable de la pròpia vida. Per això l’Iñaki ens parla mig rient de la “gimnàstica revolucionaria”: demostrar dia a dia que la gent es pot organitzar i autogestionar. Que la gent quan es mobilitza, afirma, pot fer coses que ni ella mateixa s’espera.

I és que en 30 anys el Lokal ha estat testimoni i protagonista de les nombroses lluites que s’han anat succeint al barri, des de les lluites llibertàries, antimilitaristes o antiglobalització a les lluites feministes o pel dret a l’habitatge. Han vist evolucionar una Barcelona on s’hi han anat teixint dos relats paral·lels: la Barcelona de la gent, del teixit veïnal i la lluita pel dret a la ciutat com a espai de convivència, i la Barcelona-marca, la que ven a fora, la ciutat innovadora i sempre neta i perfecta, sense contradiccions.

30 anys al barri, i l’Iñaki ens diu que ara estan més desbordades que mai: especulació, fons voltor, expulsió de veïns, narcopisos... El barri viu moments dramàtics i això es nota al carrer i es viu dia a dia al Lokal. La gent del Raval ja hi té “el cul pelat”, ens diu. “Saben que qualsevol millora al barri suposa un augment de preus que fa que molta gent hagi de marxar”.

"Quan la gent s’organitza al Raval es fan xarxes impressionants. Mai aquí hi havia hagut tantes lluites com ara”

Ell ho té clar: l’expulsió dels veïns canvia la vida, la fisonomia i la història d’un barri. “Tots tenim l’exemple de com acaba: a Venècia ningú viu al centre. A Eivissa no tenen gent que hi vagi a treballar perquè no poden pagar-se un pis. A Barcelona ja tenim gent vivint al carrer que està treballant però no pot pagar-se un lloguer”.

L’Iñaki sembla conèixer cada centímetre d’aquest barri, del seu dia a dia, de les seves lluites i de la gent que l’habita. “La història i la memòria d’aquest barri és de la gent rebel”. Ara sembla que ja no, que és un barri per gent rica o turistes, diu, i amb això s’estan carregant un barri sencer, una ciutat sencera. Però la batalla no està perduda: "quan la gent s’organitza al Raval", diu, "es fan xarxes impressionants". “Aquí les prostitutes indignades participen en les aturades de desnonaments”, afirma, i “mai aquí hi havia hagut tantes lluites com ara”.

Iñaki García. Fotografia: Cristina Arroyo

És molt crític amb la imatge que donen els mitjans convencionals del Raval, que fa que la gent es creï una imatge estigmatitzada del barri que no és real, diu. També ho és amb la política actual i amb l’entrada a les institucions de molta gent provinents de moviments socials. Afirma que és imprescindible que hi hagi un moviment potent de base per poder fer pressió i poder canviar les coses. “Molta gent de BCN en comú i la CUP són companyes nostres, però en entrar dins la institució han deixat un buit, i eren milers de persones molt bones. Qui torna a omplir les bases?”. A més, tot i que a Barcelona l’”esquerra de veritat” és important, reconeix que no és majoritària, i que per tant les institucions sempre tenen les seves limitacions, que se sumen a la pròpia burocràcia i lentitud. Ha d’haver-hi opcions, diu, perquè la gent “pugui autogestionar-se sense necessitat d’un recolzament de l’Administració”.

El Lokal no és immune a l’especulació que té lloc al barri. Per ara sembla tenir la vida assegurada durant un temps, però el futur mai és segur, ens diu l’Iñaki. “Tant de bo tingui encara molt temps de vida, però si no, sabem que es crearan altres espais. L’important és l’experiència que deixes en la gent que ha passat per aquí”. Acabem i li desitgem, doncs, que el Lokal tingui encara una vida molt llarga.

Quan ja sortim per la porta arriba encara més gent. És un no parar: aquest petit racó al carrer de la Cera s’ha convertit en punt de refugi i trobada per la gent del barri i les seves lluites, que saben que aquí sempre hi trobaran la porta oberta.

#ElLokal #Autogestió #Lluites #Raval #Especulació #Barri